daus-blog

Com incorporar el coaching a la consulta mèdica

Al grup Coaching&Salut també considerem la incorporació del coaching co-actiu a la consulta mèdica. No es tracta de convertir la consulta en una sessió de coaching, però sí que es poden incorporar elements aportats pel coaching en l’entrevista clínica i en el conjunt del procés de cura.

En primer lloc, des del punt de vista dels pilars del coaching co-actiu, es tracta de considerar el pacient com una persona completa, creativa i plena de recursos, dansar en el moment, centrar-se en la totalitat de la persona i suscitar la transformació.

Centrar-se en les seves fortaleses és molt més productiu per a la recuperació de la salut dels pacients que centrar-se en les seves debilitats.

Fins i tot en els casos en què les debilitats a causa de la malaltia siguin molt grans, serà molt més útil centrar-se en les fortaleses per vèncer les debilitats. Aquest pilar es situa en línia contrària al paternalisme mèdic, tant habitual.

Enlloc de veure el pacient com una persona dèbil i dependent el veu com una persona plena de recursos que moltes vegades no es posen en acció perquè no estan actius o fins i tot són negats. Ajudar el pacient a descobrir-los i utilitzar-los és un element essencial del procés de millora de la salut.

Dansar en el moment durant cada consulta i en els diferents moments del procés de cura implica un metge “plenament present” en la relació amb els pacients, que utilitza l’escolta al màxim nivell, la intuïció i l’observació, i que no condiciona el contingut de la consulta a la seva planificació del procés, sinó que és capaç de reorientar els objectius i els procediments en funció del què està passant. Un pacient que no vol deixar de fumar pot tenir un moment en què aquest objectiu es torna possible. Un pacient hipertens o diabètic pot tenir un moment en què no sigui pertinent insistir en el mal control. En una visita domiciliària el metge es troba en situacions inesperades que li canvien l’avaluació que havia fet del motiu de la visita.

Centrar-se en la totalitat de la persona comporta la integració de tots els òrgans i sistemes orgànics i també de tots els sistemes biològics, psíquics i socials. Supera l’especialització com a fragmentació i la medicina només com a teràpia corporal. És propi de tota consulta mèdica, fins i tot d’aquella més especialitzada o limitada a una part del cos.

Suscitar la transformació, en canvi, no és un objectiu de tota consulta mèdica, però sí d’aquelles en què està implicat el canvi personal.

En segon lloc, des del punt de vista dels principis, malgrat el procés de cura no és un procés de coaching, sí que cal incorporar-hi el progrés dels pacients cap a una major plenitud i equilibri i un procés més eficaç en les seves vides o, si més no, que el procés de cura no vagi en detriment d’aquest progrés.

En tercer lloc, cal que el context de la consulta sigui un context constituït per l’escolta, l’autogestió, la intuïció, la curiositat i l’acció/aprenentatge. Poden ser –com en el coaching– el terreny de joc on es juga el procés de cura.

L’escolta ha de ser plenament atenta, global, sense judici. Els metges podem aprendre molt del coaching per millorar la nostra escolta. Hi ha en l’actualitat molta formació sobre l’entrevista clínica i la comunicació metge-malalt però encara molt poca sobre el procés d’escolta.

En alguns cursos he sentit “ningú m’ha d’ensenyar a escoltar”, com si l’escolta no es pogués aprendre i millorar, i no és així, és una habilitat susceptible d’aprenentatge.

En el context d’autogestió, cal fer que les solucions vinguin del propi pacient, enlloc de proposar-les el metge, o bé, quan és imprescindible que el metge proposi, fer participar al pacient en les decisions enlloc d’imposar-les convertint-lo en un element passiu del tractament. Hi ha qui ha utilitzat la paraula “consultant” per no parlar de “pacient” que sembla portar intrínseca la passivitat, però no és així, pacient és “qui pateix” i és un terme molt valorat per la medicina com per decidir canviar-lo, i no ha de ser l’element passiu de la relació. En la part de la consulta anomenada “anamnesi”, que és quan el metge pregunta sobre el motiu de consulta i el seu context, per avançar en el procés diagnòstic, és molt important el context d’autogestió per no projectar els propis problemes o anar massa ràpid a un record d’un altre pacient i errar en el procés de raonament clínic. Això és tècnica d’entrevista, però també pot ser après mitjançant el coaching.

La intuïció ha de permetre veure més enllà dels sentits, que són els propis de l’anamnesi i de l’exploració: escoltar, veure o tocar, fent conscients les pròpies sensacions viscerals i aprenent a utilitzar-les. Hi ha una tendència creixent a valorar l’ús de la intuïció i el coneixement tàcit en medicina, prevenint però de confondre’ls amb les “projeccions” o de caure en el que s’han anomenat “heurístics” o “dreceres cognitives” que poden portar a “biaixos cognitius”. Tampoc estem parlant de medicines alternatives basades en la intuïció (algunes declarades il·legals) sinó només d’utilitzar la intuïció amb autoconsciència de les seves possibilitats i dels seus límits. Una bona aproximació al tema és la de Turabián y Pérez Franco al seu blog de medicina de família: https://medicinadefamiliatortuga.wordpress.com/2013/08/09/intuicion-clinica-en-medicina-de-familia/ i també al seu article “La emoción y la intuición como herramientas para gestionar la incertidumbre en la toma de decisiones en medicina de familia” (Aten Primaria 2005; 35(6):306-10).

El context de curiositat porta a fer les preguntes apropiades, preguntes potents, preguntes obertes, poques preguntes tancades (només al final d’un procés de discerniment). De la mateixa manera que parlàvem d’aprendre a escoltar podem parlar d’aprendre a preguntar.

L’impuls de l’acció i l’aprofundiment de l’aprenentatge tenen un lloc quan en els processos de cura està implicat el canvi personal.

Aquesta incorporació dels pilars, principis i contextos del coaching co-actiu en la consulta mèdica és útil especialment en les situacions en què la millora per al pacient ha de venir d’un canvi d’hàbits o estils de vida, o de l’abandó d’una addicció, o en les que cal prendre una decisió compartida entre el metge i el pacient.

Els metges, com a professionals de la salut, també poden actuar com a promotors de la salut. Quan els metges –o altres professionals– fan un rol de capacitació de les persones han d’incorporar necessàriament determinats pilars, principis i contextos del coaching co-actiu. Aquí no es tracta de determinades situacions: per promoure la salut sempre cal partir de la creativitat i els recursos de les persones, centrar-se en la totalitat de la persona i suscitar la transformació. La promoció de la salut és sempre un coaching de plenitud, d’equilibri i de procés. El context sempre ha de ser d’escolta, de portar a l’acció i aprofundir en l’aprenentage,i, principalment, d’autogestió: promoure la salut és molt diferent de donar consells i solucions, és un procés d’enfortir les capacitats.