daus-blog

Com incorporar el coaching a la consulta mèdica

Al grup Coaching&Salut també considerem la incorporació del coaching co-actiu a la consulta mèdica. No es tracta de convertir la consulta en una sessió de coaching, però sí que es poden incorporar elements aportats pel coaching en l’entrevista clínica i en el conjunt del procés de cura.

En primer lloc, des del punt de vista dels pilars del coaching co-actiu, es tracta de considerar el pacient com una persona completa, creativa i plena de recursos, dansar en el moment, centrar-se en la totalitat de la persona i suscitar la transformació.

Centrar-se en les seves fortaleses és molt més productiu per a la recuperació de la salut dels pacients que centrar-se en les seves debilitats.

Fins i tot en els casos en què les debilitats a causa de la malaltia siguin molt grans, serà molt més útil centrar-se en les fortaleses per vèncer les debilitats. Aquest pilar es situa en línia contrària al paternalisme mèdic, tant habitual.

Enlloc de veure el pacient com una persona dèbil i dependent el veu com una persona plena de recursos que moltes vegades no es posen en acció perquè no estan actius o fins i tot són negats. Ajudar el pacient a descobrir-los i utilitzar-los és un element essencial del procés de millora de la salut.

Dansar en el moment durant cada consulta i en els diferents moments del procés de cura implica un metge “plenament present” en la relació amb els pacients, que utilitza l’escolta al màxim nivell, la intuïció i l’observació, i que no condiciona el contingut de la consulta a la seva planificació del procés, sinó que és capaç de reorientar els objectius i els procediments en funció del què està passant. Un pacient que no vol deixar de fumar pot tenir un moment en què aquest objectiu es torna possible. Un pacient hipertens o diabètic pot tenir un moment en què no sigui pertinent insistir en el mal control. En una visita domiciliària el metge es troba en situacions inesperades que li canvien l’avaluació que havia fet del motiu de la visita.

Centrar-se en la totalitat de la persona comporta la integració de tots els òrgans i sistemes orgànics i també de tots els sistemes biològics, psíquics i socials. Supera l’especialització com a fragmentació i la medicina només com a teràpia corporal. És propi de tota consulta mèdica, fins i tot d’aquella més especialitzada o limitada a una part del cos.

Suscitar la transformació, en canvi, no és un objectiu de tota consulta mèdica, però sí d’aquelles en què està implicat el canvi personal.

En segon lloc, des del punt de vista dels principis, malgrat el procés de cura no és un procés de coaching, sí que cal incorporar-hi el progrés dels pacients cap a una major plenitud i equilibri i un procés més eficaç en les seves vides o, si més no, que el procés de cura no vagi en detriment d’aquest progrés.

En tercer lloc, cal que el context de la consulta sigui un context constituït per l’escolta, l’autogestió, la intuïció, la curiositat i l’acció/aprenentatge. Poden ser –com en el coaching– el terreny de joc on es juga el procés de cura.

L’escolta ha de ser plenament atenta, global, sense judici. Els metges podem aprendre molt del coaching per millorar la nostra escolta. Hi ha en l’actualitat molta formació sobre l’entrevista clínica i la comunicació metge-malalt però encara molt poca sobre el procés d’escolta.

En alguns cursos he sentit “ningú m’ha d’ensenyar a escoltar”, com si l’escolta no es pogués aprendre i millorar, i no és així, és una habilitat susceptible d’aprenentatge.

En el context d’autogestió, cal fer que les solucions vinguin del propi pacient, enlloc de proposar-les el metge, o bé, quan és imprescindible que el metge proposi, fer participar al pacient en les decisions enlloc d’imposar-les convertint-lo en un element passiu del tractament. Hi ha qui ha utilitzat la paraula “consultant” per no parlar de “pacient” que sembla portar intrínseca la passivitat, però no és així, pacient és “qui pateix” i és un terme molt valorat per la medicina com per decidir canviar-lo, i no ha de ser l’element passiu de la relació. En la part de la consulta anomenada “anamnesi”, que és quan el metge pregunta sobre el motiu de consulta i el seu context, per avançar en el procés diagnòstic, és molt important el context d’autogestió per no projectar els propis problemes o anar massa ràpid a un record d’un altre pacient i errar en el procés de raonament clínic. Això és tècnica d’entrevista, però també pot ser après mitjançant el coaching.

La intuïció ha de permetre veure més enllà dels sentits, que són els propis de l’anamnesi i de l’exploració: escoltar, veure o tocar, fent conscients les pròpies sensacions viscerals i aprenent a utilitzar-les. Hi ha una tendència creixent a valorar l’ús de la intuïció i el coneixement tàcit en medicina, prevenint però de confondre’ls amb les “projeccions” o de caure en el que s’han anomenat “heurístics” o “dreceres cognitives” que poden portar a “biaixos cognitius”. Tampoc estem parlant de medicines alternatives basades en la intuïció (algunes declarades il·legals) sinó només d’utilitzar la intuïció amb autoconsciència de les seves possibilitats i dels seus límits. Una bona aproximació al tema és la de Turabián y Pérez Franco al seu blog de medicina de família: https://medicinadefamiliatortuga.wordpress.com/2013/08/09/intuicion-clinica-en-medicina-de-familia/ i també al seu article “La emoción y la intuición como herramientas para gestionar la incertidumbre en la toma de decisiones en medicina de familia” (Aten Primaria 2005; 35(6):306-10).

El context de curiositat porta a fer les preguntes apropiades, preguntes potents, preguntes obertes, poques preguntes tancades (només al final d’un procés de discerniment). De la mateixa manera que parlàvem d’aprendre a escoltar podem parlar d’aprendre a preguntar.

L’impuls de l’acció i l’aprofundiment de l’aprenentatge tenen un lloc quan en els processos de cura està implicat el canvi personal.

Aquesta incorporació dels pilars, principis i contextos del coaching co-actiu en la consulta mèdica és útil especialment en les situacions en què la millora per al pacient ha de venir d’un canvi d’hàbits o estils de vida, o de l’abandó d’una addicció, o en les que cal prendre una decisió compartida entre el metge i el pacient.

Els metges, com a professionals de la salut, també poden actuar com a promotors de la salut. Quan els metges –o altres professionals– fan un rol de capacitació de les persones han d’incorporar necessàriament determinats pilars, principis i contextos del coaching co-actiu. Aquí no es tracta de determinades situacions: per promoure la salut sempre cal partir de la creativitat i els recursos de les persones, centrar-se en la totalitat de la persona i suscitar la transformació. La promoció de la salut és sempre un coaching de plenitud, d’equilibri i de procés. El context sempre ha de ser d’escolta, de portar a l’acció i aprofundir en l’aprenentage,i, principalment, d’autogestió: promoure la salut és molt diferent de donar consells i solucions, és un procés d’enfortir les capacitats.

mans-blog

Què és el coaching co-actiu

És un model de coaching, desenvolupat per CTI (The Coaches Training Institute), basat en 4 pilars, 3 principis i 5 contextos: http://www.thecoaches.com/why-cti/what-is-co-active
És important posar el guionet entre “co” i “actiu”. No és “coactiu”, sinó “actiu en col·laboració”.

Els 4 pilars són:
1. Les persones són, per naturalesa, creatives, completes i plenes de recursos
2. Dansar en el moment
3. Centrar-se en la totalitat de la persona
4. Suscitar la transformació

L’opció per la fe en les persones i les seves capacitats i fortaleses és el primer pilar del coaching co-actiu, que beu en les fons de la teràpia humanística de Carl Rogers.

El coaching és no directiu i no prescriptiu, es basa en els recursos de les persones, en enfortir-les, en ajudar-les a trobar les pròpies solucions.

Dansar en el moment significa estar plenament present en la relació per anar trobant el moviment i el ritme; deixar-se portar per la relació per descobrir els moments i redescobrir els objectius. La planificació és indispensable, sempre que sigui flexible. Tot el que passa és important per a l’aprenentatge, tant del coach com del client.
Malgrat l’agenda del client és el punt de partida i el punt d’arribada del coaching, el coach se centra en la totalitat de la persona. Li revela aquest principi al client abans de l’inici del coaching i li demana permís perquè així es doni en la relació.
La transformació és inherent a la vida. Sempre hi ha aspectes que moren per a que en puguin néixer d’altres.

Els 3 principis són tres atributs essencials dins del conjunt de vida de les persones: la plenitud, l’equilibri i el procés. La intenció última del procés de coaching és ajudar els clients a desenvolupar al màxim aquestes tres dimensions de la vida.

El coaching co-actiu es basa, per tant, en principis, no només en continguts. No treballa només per portar els clients a l’acció i l’aprenentatge en els temes de la seva agenda, sinó també perquè l’acció i l’aprenentatge siguin vies cap a una major plenitud i equilibri i un procés més eficaç en les seves vides.

La plenitud de vida és viure d’acord als propis valors; honrar els propis valors, és a dir viure’ls amb intensitat. El coaching de plenitud ajuda al client a descobrir els propis valors i a viure d’acord a un pròposit de vida, tal com va plantejar Victor Frankl.
L’equilibri és un concepte dinàmic i, per tant, inestable. Ens movem cap a un major equilibri o ens desequilibrem. El coaching d’equilibri ajuda al client a contemplar les seves situacions de vida des de diferents perspectives per poder escollir millor la pròpia posició (millor vol dir de forma més conscient, més efectiva, més d’acord amb els propis valors, més lliure) i crear un pla d’acció basat en les pròpies opcions i factible de dur a la pràctica. Alhora proporciona estructures per romandre en l’acció.
El coaching de procés ajuda el client a ser plenament present en la situació on està. Més enllà d’on vull arribar, o precisament per aconseguir arribar-hi, hi ha la necessitat de viure a fons la pròpia situació, tant si és d’alegria i expansió (a dalt de tot) com si és de tristesa i abatiment (a baix de tot). El coaching de procés és un coaching d’acompanyament i alhora de trànsit. Per arribar a un altre lloc cal ser plenament conscient del lloc on s’està, i el coach ajudarà a desmuntar les negacions i a trencar les resistències, malgrat sigui amb dolor emocional, per viure la vida tal com és, per fluir a través d’ella.

Els 5 contextos són:
• L’escolta
• L’autogestió
• La intuïció
• La curiositat
• Impulsar l’acció/aprofundir en l’aprenentatge

Aquests 5 contextos no s’entenen com a habilitats del coach sinó com el terreny de joc on es desenvolupa el coaching, com a cinc focus que il·luminen el camp d’acció del coach.
L’escolta en el coaching és un tipus d’escolta activa, la que anomenem escolta nivell 2 i 3, és a dir una escolta enfocada i global, oberta, plenament atenta, sense judici.
L’autogestió implica una actitud de no voler donar respostes, és el client qui les té, el coach només té preguntes. Cal, com a coach, reprimir la tendència a donar consells, solucions i respostes; deixar fora la pròpia experiència del coach, la pròpia història, les pròpies opinions, els propis problemes.
La intuïció és un sisè sentit que ens permet veure, escoltar, sentir coses que els altres sentits no poden captar. Prové de l’escolta de nivell 3 i normalment és sentida d’una manera corporal. Cal expressar-la i confrontar-la i, si no serveix, descartar-la, no aferrar-s’hi.
La curiositat porta el coach a fer preguntes, donat que és el client qui té les respostes. No té res a veure amb la xafarderia: seran preguntes potents, obertes, un focus que il·luminarà, més que la pròpia mirada, la mirada del client, sense esperar una resposta particular sinó més aviat una resposta general, la de ser curiós respecte a un mateix sense autojudici.
L’èmfasi en l’acció és característic del coaching, així com també l’aprenentatge a partir de l’acció. L’habilitat utilitzada per a l’aprenentatge és el feed-back. L’aprenentatge porta a noves accions i a una major plenitud, equilibri i procés.

Cal no confondre els contextos amb les habilitats, malgrat algunes en repeteixin alguns d’aquells. Les habilitats es poden utilitzar en alguns moments i en d’altres se’n requeriran unes altres. Els contextos hi són sempre, sempre il·luminen el procés de coaching i sempre han de ser els focus amb què el coach veu al client. Les habilitats són moltes i poden ser apreses i entrenades: l’escolta de nivell 2 i 3, les preguntes, la intuïció, el reconeixement, el repte, la petició, la síntesi,